Sils, Maçanet de la Selva
L’itinerari que proposem és una ruta a peu pla però llarga per a conèixer els valors naturals de dos sistemes naturals ben diferents: l’Estany de Sils, una llacuna que vull de vida, amb hàbitats d’interès comunitari, i els turons de Maçanet, antics volcans coberts de bosc. Tant l’entorn de l’estany com els turons estan inclosos dins de la Xarxa Natura 2000. És una ruta fàcil i apta per a fer en bicicleta gairebé a la seva totalitat.
Distancia (km)
Desnivell (m)
Dificultat
L’Estany de Sils és possiblement l’espai natural més emblemàtic de la comarca de la Selva. Antigament, va ser la massa d’aigua continental més gran de Catalunya. Des de l’edat mitjana es varen dur a terme actuacions dirigides a dessecar l’estany per tal d’aprofitar els seus terrenys per al cultiu i la ramaderia, així com per evitar malalties com el paludisme. No fou fins al 1851, any en què es va construir la séquia de Sils fins a la riera de Santa Coloma, que es va aconseguir drenar eficaçment l’estany. El 1998 es va dur a terme una primera iniciativa de planificació i actuacions de restauració de l’Estany. Aquest projecte s’emmarcava dins el projecte LIFE, i va ser desenvolupat per Acció Natura conjuntament amb l’Ajuntament de Sils. Actualment, l’espai natural recuperat pel projecte LIFE s’ha anat degradant per una manca de gestió activa amb criteris conservacionistes i una òptica a mitjà-llarg termini. La fundació Emys, juntament amb l’ACA, la Fundació Catalunya la Pedrera (actual propietària dels terrenys d’Acció natura corresponents als prats de dall) i l’Ajuntament de Sils (que manté acords de custòdia amb propietaris de finques d’alt valor natural a la zona dels estanys), són els principals gestors d’aquest espai i autors del seu pla de gestió.
L’estany acull diversos hàbitats i espècies protegides, dels quals la més emblemàtica és la tortuga d’estany (Emys orbicularis), espècie en perill d’extinció a Catalunya segons el catàleg de fauna amenaçada (2022).
Per altra banda, els turons de Maçanet conformen un espai format per un conjunt de petits turons que constitueixen excel·lents mostres del paisatge de la plana selvatana. La seva singularitat es deu a la presència d’alguns tàxons extramediterranis com el roure africà (Quercus canariensis) creixent sobre antics cons volcànics.
Tram 1 – L’Estany de Sils i la séquia (4,3 km)
L’itinerari comença a l’estació de tren de Sils, a l’aparcament de sorra. D’allà cal caminar uns metres seguint les vies cap al sud-oest fins a arribar a l’església de Santa Maria de Sils. Des d’allà dirigiu-vos cap a l’Estany. Arribareu a la séquia de Sils i haureu de creuar la passera i caminar per la banda sud en direcció a l’estany fins a una cruïlla al cap de 500 m. De camí trobareu una plataforma per poder observar el canyissar i la vegetació herbàcia inundable que envolta la part nord-est de l’estany. Una mica més endavant també hi ha un plafó de fusta amb forats per poder observar ocells. En arribar a la cruïlla cal que agafeu el camí de la dreta, que voreja l’estany i passa per diferents aguaits i pels boscos inundables, hàbitats d’interès comunitari. Tornareu a creuar la séquia i arribareu a una pista ampla, on a l’altre costat hi ha els prats de dall, també inundables. D’allà surt una petita passera que voreja el camí des d’on podeu veure la vegetació dels prats. Després cal que camineu 2,5 km en direcció sud-oest fins a arribar al pont vell. De camí podeu veure que la majoria dels conreus són pollancredes. També passareu per una ampla extensió de canyís a mà dreta, on podeu accedir a través d’una passarel·la.
Tram 2 – El pla de Marata (4,2 km)
Des del pont vell cal seguir tota l’estona la pista principal en direcció sud-est. A uns 1,2 km del pont trobareu una cruïlla, cal que agafeu el camí de la dreta i que continueu caminant 400 metres fins a la següent cruïlla i que gireu cap a la dreta llavors, en direcció a Can Romaguera i després cap a la Torre de Marata. De camí podeu veure el mosaic agroforestal i la riquesa d’espècies de plantes ruderals que creixen a la vora dels camins i marges, i fins i tot dins dels camps. Un cop arribeu a la torre, cal que continueu pel mateix camí cap al sud i que voregeu el turó que teniu al davant fins a arribar a la carretera que arriba a Maçanet, a uns 2 km de la torre. De camí és fàcil poder observar i sobretot escoltar diverses espècies d’ocells de zones obertes com el bitxac comú (Saxicola rubicola) o la cogullada vulgar (Galerida cristata).
Tram 3 – Els Turons de Maçanet (2,7 km)
Un cop hàgiu passat la carretera, trobareu el camí que puja al primer dels turons, el turó de Sant Jordi. A 100 metres de la carretera, a mà esquerra, s’hi troba la font de Sant Jordi. El camí continua pujant fins a una cruïlla des d’on surt el corriol que puja al Castell de Torcafelló, des d’on tindreu una panoràmica fantàstica de la plana de la Selva. Després, des d’aquesta mateixa cruïlla surt un corriol que passa per l’obaga del Turó del Renegat i porta fins al Turó del Roure. Des del cim surt un corriol que porta fins a Maçanet. Al llarg del camí pels turons podeu veure les roques volcàniques d’aquests antics volcans.
Tram 4 – De Maçanet de la Selva fins a Sils (5 km)
Un cop arribeu a Maçanet, dirigiu-vos cap al centre del poble, pel carrer de Sant Sebastià cap a l’església de Sant Llorenç. Allà trobareu bars on poder fer una parada i prendre un refrigeri. Després seguiu pel carrer dels dolors on trobareu el casal del cavaller i una casa molt antiga, construïda l’any 1565, amb un rellotge de sol. En acabat agafeu el carrer de Sils fins a arribar a la rotonda del polígon industrial. Des d’allà camineu 100 m cap al nord i agafeu el camí de la dreta i creueu la Torderola. Al cap de 200 m arribareu a una granja de vaques, des d’on cal agafar el camí de roderes de l’esquerra i continuar fins a la Masia de Can Dot. 100 m més al nord haureu d’agafar el camí de la dreta, que travessa una ampla zona de camps de conreu. 800 m més endavant tornareu a trobar una cruïlla. Agafeu el camí de la dreta i seguiu 2 km fins arribar de nou a l’estació de Sils, passant abans per l’Estany altre cop.
Les zones humides són refugis per a una enorme quantitat d’espècies animals i vegetals. En aquests ambients envoltats per un mosaic agroforestal és on trobem una major biodiversitat.
La zona humida de l’Estany de Sils actua com a refugi per a moltes espècies interessants i hàbitats d’interès comunitari com són els boscos inundables (Boscos mixtos de roure pènol, oms i freixes, de les riberes i les planes al·luvials). Al voltant de l’Estany i de la séquia hi creixen diverses espècies d’arbres lligats a ambients humits, per exemple el salze blanc (Salix alba), el gatell (Salix cinerea), el freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia) i els pollancres (Populus nigra), aquests últims plantats a molts llocs de la plana de la Selva pel seu creixement ràpid i per aprofitar-los per fer fusta i paper.
A l’Estany i als prats inundables hi creixen comunitats d’helòfits (plantes aèries amb les arrels submergides) com el canyissar (Phragmites australis). Aquest hàbitat acull a nombroses espècies d’ocells al llarg de l’any. Alguns exemples d’ocells hivernants són el repicatalons (Emberiza schoeniclus), el grasset de muntanya (Anthus spinoletta), l’arpella comuna (Circus aeruginosus), l’ànec cullerot (Spatula clypeata) i el xarxet (Anas crecca). A l’estiu aquests ocells es desplacen al centre i nord d’Europa per criar i arriben de l’Àfrica altres espècies com la boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus), el balquer (Acrocephalus arundinaceus), el martinet menut (Ixobrychus minutus), el martinet de nit (Nycticorax nycticorax) i el milà negre (Milvus migrans). Des dels aguaits es poden observar, amb paciència i l’ajuda d’uns prismàtics, aquestes espècies i fins i tot la tortuga d’estany (Emys orbicularis), una espècie de tortuga aquàtica autòctona que fins fa poc es trobava únicament a l’Estany de Sils. Amb l’ajuda de programes de cria en captivitat s’han creat noves poblacions d’aquesta espècie protegida a altres espais naturals com els Aiguamolls de l’Empordà i el Delta de l’Ebre. La població d’aquest rèptil es veu afectat per la competència amb altres tortugues exòtiques invasores, com la tortuga de florida (Trachemys scripta).
El pla de Marata és una zona agrícola oberta, on predomina el cultiu de gramínies de secà (blat i ordi), d’alfals (Medicago sativa) i de colza (Brassica napus). Al voltant d’aquest paratge s’alcen els turons de Maçanet, amb la vegetació típica del bosc mediterrani, dominada per pins i alzines. A les vores dels camps i dels camins, a la primavera, apareixen diverses plantes ruderals vistoses com Echium vulgare, Malva sylvestris, Papaver rhoeas, Papaver somniferum, etc. Moltes d’elles són plantes amb propietats medicinals com, per exemple, el boixac (Calendula arvenses) i d’altres són comestibles com la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides) o la ruca (Eruca versicaria). Visitant aquestes flors sovint trobem insectes pol·linitzadors com abelles, vespes i, especialment, papallones força comunes. Aquesta zona acull espècies d’ocells de zones obertes com la cogullada vulgar (Galerida cristata), la perdiu roja (Alectoris rufa), el bitxac comú (Saxicola rubicola) i alguns rapinyaires com el xoriguer comú (Falco tinnunculus) i el mussol comú (Athene noctua).
Per altra banda, els turons de Maçanet queden coberts de bosc mediterrani. El seu relleu suau amb pendents orientats cap a totes les direccions ofereixen refugi a espècies extramediterrànies com és el roure africà (Quercus canariensis), que contrasta amb les alzines i pins típicament mediterranis. En aquests boscos s’hi refugien ocells forestals com les mallerengues i els tallarols, i mamífers com els senglars (Sus scrofa) i els cabirols (Capreolus capreolus).
L’Estany de Sils és una zona humida ubicada sobre sediments quaternaris. Es tracta d’una llacuna endorreica ubicada al sud de la Plana de la Selva, a la conca hidrogràfica del riu Tordera. Aquesta Plana és un bloc de sediments cenozoics enfonsat durant l’última etapa de l’aixecament dels Pirineus (etapa distensiva), on les forces de tensió van provocar l’enfonsament de diverses fosses com són també la plana de l’Empordà i del Vallès. Antigament, l’estany ocupava una superfície molt superior a l’actual, però es va intentar dessecar al llarg de segles, fins que finalment es va aconseguir gairebé del tot el 1851. Els sediments que trobem a la conca lacustre de Sils són quaternaris, per tant, són els materials més recents que podem veure durant el recorregut.
Durant aquesta darrera etapa, es van produir esquerdes i falles molt profundes per on va poder emergir el magma i generar el vulcanisme de la província de Girona, sent els més antics els del sector sud de la província i els d’activitat més recent a la zona volcànica de la Garrotxa, al nord. Els turons de Maçanet són antics dipòsits de roques volcàniques provinents d’erupcions durant el Miocè-Pliocè (fa aproximadament uns 20-2,5 Ma). Són petits estratovolcans marins, ja que estaven submergits en el gran llac que antigament ocupava la zona de la Selva (l’estany de Sils n’és l’últim vestigi). En assecar-se el llac varen anar quedant a la superfície. De camí al Castell de Torcafelló es poden veure aquestes roques poroses típiques de fenòmens eruptius, de colors foscos i rogencs i podem apreciar les formes còniques d’aquests petits volcans. En algun bloc de basalt (antigues colades de lava) s’hi poden arribar a observar petits cristalls d’olivina, un mineral de color verd de la família dels silicats, que cristal·litza formant una xarxa entre anions de SiO₄4- i cations (normalment ferro, magnesi i manganès). Es tracta d’un mineral preuat com a pedra preciosa per a la fabricació de joies.
Durant el recorregut podeu trobar diferents plafons amb informació sobre el Vescomtat de Cabrera. El vescomtat de Cabrera era una senyoria feudal molt important que formava part dels territoris de la Corona catalanoaragonesa, que s’estenia, en el temps del seu major expandiment (1356-1365), per les conques del Ter (la plana de Vic al nord de Tona, Collsacabra, Guilleries i zona marginal de la Selva fins a Anglès), de la Tordera (amb el Montseny i la zona de marina entre Arenys i Blanes) i del Fluvià (plana d’En Bas).
El castell de Torcafelló amb l’ermita de Sant Jordi, situat al damunt del turó de Sant Jordi és una construcció fortificada que sorprèn per les seves dimensions.
Com a resultat de les darreres excavacions el poblament d’aquest turó es remunta als ibers i al romans, però segurament el castell fou construït sobre l’any 1080, i les primeres notícies documentals daten del 1106 i estava situat dins dels dominis del vescomtat de Cabrera.
Rodejat d’un gran fossar només queden els fonaments dels murs de les muralles i d’algunes estances, destaca la base de la torre mestra i l’única construcció que resta dempeus és l’ermita de Sant Jordi.
A mitjan segle XIX i durant les guerres carlistes l’ermita es va sobrealçar i de la teulada a dos vessants es va passar a la forma de plataforma que té actualment, ja que també es va convertir en una torre de telegrafía òptica, però aquesta vegada era per a usos militars.
Novament, el Taller d’Història de Maçanet, amb la col·laboració de l’Ajuntament i de la Generalitat va fer-hi una gran tasca de rehabilitació durant els anys 1988-1997 i l’indret presenta avui un aspecte immillorable, amb una escala de caragol que permet pujar a la plataforma de sobre l’ermita, des d’on es pot gaudir d’una vista extraordinària.
© Associació de Naturalistes de Girona
