Els Estanys de la Jonquera

Fauna i flora

Pel que fa a la flora, les basses temporals, els estanys i els prats humits acullen nombrosos tàxons rars a Catalunya. Cal destacar la vegetació hidrofítica (Plantes submergides) d’aquest indret. Algunes espècies destacades són els isòets (Isoetes durieui, Isoetes setacea i Isoetes velata); les cal·litricàcies (Callitriche brutia, Callitriche obtusangula i Callitriche stagnalis); l’haloragàcia Myriophyllum alterniflorum, o la rara lentibulariàcia Utricularia vulgaris. A més, trobem helòfits (Plantes aèries amb les arrels submergides) com el canyís (Phragmites australis), la boga (Typha angustifolia) i els eleocaris (Eleocharis palustris i Eleocharis acicularis).

Ja més allunyades de l’aigua, la resta de plantes d’aquest espai tenen característiques diverses per tal de minimitzar la pèrdua d’aigua, a més d’adaptacions a les altes temperatures, el vent i fins i tot el foc. Trobem sobretot arbustos com el bruc d’escombres (Erica scoparia), l’argelaga negra (Calicotome spinosa), les estepes (Cistus sp.), l’aladern (Rhamnus alaternus) i la ginesta (Spartium junceum). Algunes d’aquestes adaptacions són esclerofilia (fulles endurides per minimitzar l’evapotranspiració), mida foliar reduïda i la presència de tricomes (pels blanquinosos) per reflectir la llum solar i ajudar a la termoregulació per tal de minimitzar les pèrdues d’aigua. Un dels arbres més representatius del massís és la surera (Quercus suber), adaptada a la recurrència d’incendis gràcies a la seva capa de suro que envolta la seva escorça. A les vores del bosc i dels camins floreixen durant la primavera plantes amb flors vistoses com la blenera (Verbascum boheravii).

Els estanys de la Jonquera acullen a una gran diversitat de fauna aquàtica. Destaquen sobretot els escarabats aquàtics, amb més de 160 espècies catalogades a aquest espai, algunes d’elles ben com Haliplus variegatus, Hydrovatus clypealis, Bidessus goudoti i Hydaticus seminiger.

En èpoques de migració molts ocells hi troben repòs i aliment, especialment els que han de travessar el Pirineu en direcció nord en dies de tramuntana. A més, la presència d’una massa estable d’aigua converteix la zona en un indret favorable per a la reproducció de moltes altres espècies animals, sobretot amfibis. Als estanys s’han observat i catalogat 115 espècies d’ocells, 23 de mamífers i 24 de rèptils i amfibis.

Des de la primavera fins a la tardor, si tenim paciència i som observadors, podrem veure sobre rocs o fins i tot al mateix camí algun llangardaix ocel·lat (Timon lepidus), serp blanca (Zamenis scalaris), serp verda (Malpolon monspessulanus) i sargantana cuallarga (Psammodromus algirus). Si ens acostem a algun punt d’aigua, podeu trobar serp d’aigua (Natrix maura) i serp de collaret (Natrix astreptophora) i la tortuga de rierol (Mauremys leprosa).

Pel que fa a ocells, un grup molt abundant en aquest hàbitat són els tallarols, especialment el tallarol capnegre (Curruca melanocephala) i la tallareta cuallarga (Curruca undata), observables durant tot l’any i el tallarol de garriga (Curruca iberiae/inornata) i el tallarol emmascarat (Curruca hortensis) durant els mesos d’abril a setembre. Una altra espècie estival relativament freqüent és el capsigrany (Lanius senator), que es pot veure perxat al capdamunt d’arbustos i arbres.

Geologia

Cap al final del paleozoic, durant el Carbonífer-Permià (358-250 Ma) roques sedimentàries van patir un procés de metamorfisme a gran profunditat sota terra durant el procés de formació del supercontinent Pangea. Les altes temperatures i pressions van deformar aquestes roques sedimentàries (lutites i argiles) fins a transformar-la en roques metamòrfiques (esquistos i pissarres). Durant aquest procés, es van generar fissures i esquerdes per on es va introduir magma. Aquestes intrusions es van anar refredant i solidificant molt lentament originant roques plutòniques (del grup dels granits) que avui en dia afloren a molts punts d’aquest massís.

Al llarg del recorregut s’observen diversos afloraments de granodiorites i tonalites. Es tracta de roques plutòniques amb abundància de minerals foscos com són la biotita i l’hornblenda. La meteorització d’aquesta roca per acció del sol i de l’aigua dona lloc a una sorra gruixuda anomenada sauló. Es tracta de roques formades a partir d’un magma àcid, és per això que la vegetació de l’entorn està adaptada a sols àcids o bé són plantes generalistes, que poden créixer en sòls bàsics o alcalins.

Les basses situades al peu del massís sobre materials quaternaris, són alimentades per aigua freàtica provinent del vessant sud de l’Albera i l’aigua de pluja. Les aigües dels estanys són distròfiques, riques en compostos húmics però pobres en nutrients.

Patrimoni cultural

L’empremta humana al paisatge de l’Albera comença a la prehistòria, més concretament al neolític (aprox. 3000 aC). Actualment, queden escampats a les faldes de l’Albera nombrosos megàlits: construccions de pedra amb funció funerària i cultural. El recorregut passa per diferents jaciments, principalment dòlmens i menhirs, tots ells senyalitzats.

Al costat de Mas Baleta s’hi troba un recinte megalític, amb dues fases del calcolític recent (2500-2200 aC) i una necròpolis posterior de l’edat del Ferro inicial (750-650 aC). El recinte principal és un cromlec rectangular amb un corredor d’accés orientat cap al sol ponent i amb un menhir central. Es va excavar i restaurar entre els anys 2005-2006 i a la base d’alguns menhirs es van trobar fragments de vasos campaniformes amb decoració incisa i impresa d’estil Pirinenc.