Banyoles, Porqueres
La ruta proposada passa per la banda oest de l’Estany de Banyoles i visita altres zones humides com són les llacunes de Can Morgat i els Estanyols. Es tracta d’un itinerari senzill, pràcticament a peu pla, per a descobrir la fauna i flora d’aquest indret singular.
Distancia (km)
Desnivell (m)
Dificultat
Poca gent sap que l’Estany de Banyoles forma part del sistema càrstic més gran de la península Ibèrica. Aquesta zona d’elevat interès geològic i biològic va ser inclosa en la Llista Ramsar de Zones Humides d’Importància Internacional l’any 2003, i actualment forma part de la Xarxa Natura 2000. L’aigua d’aquest sistema i les seves grans dimensions permeten que diverses espècies d’aus aquàtiques hi passin l’hivern, i que a l’estiu apareguin espècies de libèl·lules difícils de distribució escassa a Catalunya.
Tram 1 – De l’església de Santa Maria de Porqueres fins als Estanyols de Can Cisó (1,8 km)
La ruta comença a l’aparcament de davant de l’església de Santa Maria. D’allà cal agafar un camí que baixa fins a la vora de l’Estany, on es troba el brollador sulfurós de Porqueres. D’allà cal seguir la pista cap al nord-oest on, passats uns 100 m es troba la font del rector. Al seu voltant hi creix la cua de cavall (Equisetum telmateia), amb propietats diürètiques, i també una falguera (Thelipteris palustris), espècie protegida en perill d’extinció.
El camí segueix 1 km cap al nord, fins a Can Cisó. De camí hi ha diverses plataformes que donen a l’Estany, on creixen abundants helòfits (plantes aquàtiques amb tiges i fulles aèries). Des d’aquestes passarel·les és possible observar alguns peixos, sovint perca americana (Micropterus salmoides), espècie invasora. A la primavera i estiu, quan fa calor, també és possible veure libèl·lules de diferents colors volant per sobre dels canyissars i els mansegars.
Prop de Can Cisó s’hi troben 3 estanyols. Cal prendre el camí prop de la casa, en direcció oest. L’Estanyol de Can Cisó té la peculiaritat que l’aigua pot canviar de color depenent de la comunitat bacteriana pròpia d’aquestes aigües riques en sofre. El color pot variar des del gris-verd fins al rosa.
Tram 2 – Les llacunes del Pla de Can Morgat (1,4 km)
Passats uns camps s’arriba a les Llacunes de Can Morgat. Primer de tot es pot visitar la Llacuna d’en Margarit, que té un aguait des d’on es poden observar diverses espècies d’ocells com el cabusset (Tachybaptus ruficollis) i la polla d’aigua (Gallinula chloropus). Si continueu caminant trobareu primer la Llacuna de l’Artiga, la més gran de totes i que es gestiona com un prat de dall. Al voltant de la bassa hi creix la balca (Typha angustifolia) molt densament.
Seguint per la pista, cal creuar el reg per sobre el pas de pedres, i uns metres més endavant es troba la Llacuna de l’Aulina, que és un punt de reproducció important per a diverses espècies d’amfibis.
Es tracta de basses poc profundes, moltes d’elles temporànies, és a dir que s’assequen durant part de l’any. Són llacunes artificials creades sobre antics camps que s’inundaven sovint per tal d’afavorir la biodiversitat.
Tram 3 – Del Pla de Can Morgat fins al Bosc de les Estunes (2,6 km)
Des de la Llacuna de l’Aulina cal continuar cap al sud durant 1 km per una pista forestal fins a arribar a una pista asfaltada. El camí passa enmig de camps i boscos on podeu observar diverses espècies de plantes ruderals. A mig camí surt el camí que s’enfila fins al Puig Clarà, des d’on es pot tenir una vista panoràmica de l’Estany.
Un cop arribats a la pista asfaltada, cal continuar cap al sud, passant pel costat del càmping i fins a arribar al reg de l’escola. D’allà cal agafar les roderes que porten a la carretera, cap a l’oest. Després, cal caminar per la vorera de la carretera 1 km fins a arribar a l’aparcament de les Estunes.
Tram 4 – El Bosc de les Estunes (0,6 km)
Es tracta d’un paratge tranquil, on creixen alzines i roures sobre una massa fracturada de travertins. La volta passa per corriols per sobre i per dins d’aquestes esquerdes. És una bona zona per passejar en moments de calor o per berenar, just a l’entrada d’aquest indret hi ha 2 taules de pícnic i dos plafons informatius amb la llegenda de les Goges de les Estunes.
Tram 5 – Els Estanys de la Puda (1 km)
Des de davant de l’aparcament de les Estunes cal prendre el sender de la dreta en direcció a l’Estanyol de Montalt. Al costat d’aquest Estanyol envoltat de canyís hi ha un petit mirador cap al Paratge de les Cigonyes.
Des d’aquí cal continuar caminant en direcció a l’Estanyol de la Cendra. El nom d’aquest estany és degut a la seva coloració grisa. Hi ha un cinyell de vegetació molt ben conservat amb canyissar i balca, i una banda d’arbres de ribera formada per petits gatells, freixes i pollancres que s’estenen per tota la zona dels estanys de la Puda formant un bosc de ribera dens.
300 metres més endavant es troba la Font pudosa. Aquesta font raja aigua a 17 °C, malgrat que la sequera recent fa que estigui seca. Al costat es veuen les restes del balneari, que aprofitava les propietats curatives de l’aigua sulfurosa de la font.
Tram 6 – De la Font Pudosa fins a l’església de Santa Maria de Porqueres (1,9 km)
Des de la Font cal continuar pel passeig de la Font Pudosa i el passeig d’en Dalmau fins a l’Estany, aprofitant l’ombra agradable dels plataners.
Un cop sigueu a l’Estany cal caminar 1,3 km per la vora fins a arribar de nou a l’església de Santa Maria de Porqueres. De camí passareu per sota d’àlbers (Populus alba) de gran mida i arribareu a la Font del Ferro i la Font del Vilar. També hi ha dos miradors des d’on podeu veure ànecs i diverses espècies de libèl·lules sempre que sigui l’època adient.
Les zones humides representen un refugi per a la biodiversitat a nivell mundial. L’Estany de Banyoles i el seu entorn acullen a una gran diversitat d’espècies de plantes lligades a l’aigua, algunes d’amenaçades com ara la falguera Thelipteris palustris. Al voltant de l’Estany i dels Estanyols de la Puda apareixen diverses espècies d’arbres que formen el bosc de ribera. Aquests son verns (Alnus glutinosa), pollancres (Populus nigra), àlbers (Populus alba), freixes de fulla estreta (Fraxinus angustifolia) i salzes de diferents espècies (Salix sp.) Totes aquestes espècies necessiten un sòl amb una elevada humitat o fins i tot xop. Al voltant de l’aigua de l’estany apareixen comunitats d’helòfits: plantes amb arrels submergides pero tiges, fulles i flors aèries. Destaquen el canyís (Phragmites australis), la balca (Typha anfgustifolia) i sobretot la mànsega (Cladium mariscus). Aquesta última és típica d’aigües salabroses, i forma el mansegar, una comunitat vegetal molt densa. Precisament són les comunitats amb Cladium mariscus les úniques d’entre els canyissars que s’han inclòs en la directiva europea dels Hàbitats, com a associacions prioritàries a preservar a nivell comunitari.
Sota l’aigua també abunden diverses espècies d’hidròfits (plantes completament submergides) com l’asprella (Chara sp.) i l’espiga d’aigua (Potamogeton sp.)
Al voltant de les zones de conreus, especialment als marges i a les vores de camins, apareixen plantes ruderals com la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides), l’escabiosa (Scabiosa atropurpurea) i el pèsol tort (Lathyrus latifolius), totes elles visitades sovint per pol·linitzadors com abelles, escarabats i papallones.
La fauna de l’Estany és relativament fàcil d’observar i cal destacar-ne dos grans grups: els ocells i els invertebrats. En quant a ocells, les zones humides del Pla de l’Estany acullen milers d’ocells durant les diferents èpoques de l’any. Venen a passar l’hivern, des de diferents punts de l’Europa central, diverses espècies d’ànecs, fotjes (Fulica atra), cabussons emplomallats (Podiceps cristatus), corbs marins grossos (Phalacrocorax carbo), blauets (Alcedo atthis) i gavians (Larus sp.). A la primavera i l’estiu arriben d’Àfrica diverses espècies per criar-hi com son el balquer (Acrocephalus arundinaceus), la boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus), el martinet menut (Ixobrychus minutus), el martinet de nit (Nyctocorax nyctocorax), l’oriol (Oriolus oriolus) i el cucut (Cuculus canorus). A la primavera i estiu, i començaments de tardor, podem trobar al voltant de l’Estany, dels Estanyols i Llacunes diverses espècies de macroinvertebrats aquàtics. Destaquen les libèl·lules, un grup d’insectes acolorits depredadors. Es freqüent observar individus patrullant un territori o bé defensant-lo des d’alguna mena de talaia. A l’Estany apareixen espècies interessants com l’espiadimonis ataronjat (Aeshna isoceles), el gallardet negre (Selysiothemis nigra) i la libèl·lula d’ulls grisos (Libellula fulva). Totes elles presenten una àrea de distribució reduïda a Catalunya i presenten un cert grau d’amenaça.
L’Estany de Banyoles és el segon llac natural més extens de la península Ibèrica, després del de Sanabria (Zamora), que és d’origen glacial. Geològicament, la zona lacustre de l’estany conté el registre més complet de la història geològica quaternària del nord-est peninsular. Constitueix un dels pocs exemples mundials que permeten analitzar els processos de sedimentació actuals relacionats amb la dinàmica lacustre i aplicar-ho a dipòsits antics dins la mateixa zona. També constitueix un dels millors exemples de carst actiu i el seu impacte en la utilització del sòl.
L’Estany és un llac d’origen tectònic i càrstic, format de la unió de diverses dolines produïdes per la dissolució de les capes de guix subterrànies i el posterior enfonsament de la superfície. El seu relleu està dibuixat per 6 cubetes o grans enfonsaments, el fons d’algunes de les quals es troba ocupat per un volum considerable de llot en suspensió, que impedeix copsar l’estructura en embut que les caracteritza. Superficialment, l’Estany té una forma allargada assimilable a un número 8. Al fons de l’Estany de Banyoles s’hi ha localitzat fins a 13 punts de surgència d’aigua principals d’aigua, que totalitzen una alimentació subterrània d’entre 400 i 600 l/s (uns 40.000 m³ diaris d’aigua). El conjunt d’entrades d’aigua superficial i subterrània, renoven continuadament el volum de l’Estany. El temps de renovació total d’aquest llac és superior als 200 dies. En l’àmbit hidrològic l’Estany de Banyoles i els estanyols que es troben a les seves rodalies constitueixen l’àrea de surgència de més baixa cota del sistema hidrogeològic. Les aigües que alimenten l’Estany de forma subterrània provenen de l’Alta Garrotxa a 20 km de distància al nord i s’infiltren pels materials calcaris del Paleocè i l’Eocè inferior (50-60 Ma).
Els afloraments geològics del Plistocè (2 Ma -10.000 anys) han proporcionat una fauna de mamífers fòssils molt variada que estan perfectament conservats i exposats al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. És per tot això que aquesta geozona (zona d’interès geològic definida per la Generalitat de Catalunya) pot considerar-se com una de les millors aproximacions al coneixement del Quaternari a Catalunya.
A la zona de les Estunes hi trobem parets senceres de travertí (pedra tosca), també anomenada pedra de Banyoles. La formació de travertins a la comarca del Pla de l’Estany es produeix per la precipitació del carbonat càlcic de les aigües del sistema càrstic, tant de l’estany com dels estanyols o surgències. La calç prové de la dissolució de la roca calcària de l’Alta Garrotxa.
Els ambients lacustres i d’aiguamolls tenen una elevada diversitat animal i vegetal, també en les comunitats bacterianes. A més a la conca lacustre de Banyoles aquestes comunitats produeixen fenòmens singulars com són canvis a la coloració de l’aigua, i hi són especialment abundants a causa de la composició de l’aigua rica en carbonats, sulfats, i també en aigües ferroses. Les poblacions bacterianes, malgrat sovint no ser gens considerades per valorar els espais naturals, són uns elements essencials a l’ecosistema. La seva activitat, el seu metabolisme i l’aportació de biomassa així ho indiquen, a més de jugar funcions primordials en el reciclatge dels elements químics com el nitrogen, el sofre o el carboni.
Església de Santa Maria de Porqueres és romànica. Presenta una sola nau, absis semicircular allargat i coberta de volta de canó d’un alt refinament arquitectònic. La nau té la volta de canó, encara que en bona part reconstruïda el s. XX. En els murs laterals s’observen diferències de parament en la mida dels carreus de travertí de les Estunes. Existeixen referències documentals de Santa Maria de Porqueres des de l’any 906. L’església actual de Santa Maria fou consagrada el 5 d’abril de 1182 pel bisbe de Girona Ramon Orusall (o Urusall).
Les surgències d’aigua sulfurosa, a la qual se li atribueixen propietats curatives, van atraure visitants d’arreu. Aquests venien al balneari de la Puda, construït el 1962.
Al llarg del temps han sorgit diverses llegendes al voltant de l’Estany. Les dues més conegudes són la llegenda del monstre de Banyoles i la de les Goges de les Estunes.
© Associació de Naturalistes de Girona
